dimecres, 28 de juliol del 2010

Bergman

   Lutero, con su renovación religiosa, dejaba al ser humano frente a frente con Dios, el individuo como creación suya, sin ninguna posible mediación -visible-. Este era el único vínculo posible con la trascendencia. Cada persona estaba predeterminada a ser salvado o a ser condenado; cada cual corre con su propia existencia, un tú a Tú, un tú finito enfrente del Tú infinito, y es a partir de esta conversación que se debe copsar su pertenencia o bien al reino de la luz o bien al reino de las tinieblas. 
    Sea cual sea el destino de cada cual, este mundo ya es un preludio del infierno, condenado por el pecado original en la lejanía del Redentor, separados por un umbral inalcanzable para el ser humano. Pocos signos de esperanza o bien ausencia de ella al mundo. 
    Con Bergman, educado en el protesstantismo, cada persona es una isla que navega en su interioridad. Aunque sea odio, o amor, o sufrimento, es patentemente propio, únicamente suyo. Se intenta hablar, como un intento por poder llegar al otro, pero a sabiendas de que sólo se expresa la propia interioridad, aquella insondable propuesta propia que sólo queda en el propio reflejo de un espejo, signo de un mismo.
    Este individuo a quien lo único que le pertenece auténticamente es su pecado, su castigo, sus ilusiones o su pérdida. Por esto podemos encontrar la sinceridad a las palabras o en sus emociones, porque están enfrentadas frente a frente a un absoluto, la totalidad de la vida que se presenta a cada instante, en absoluto como una abstracción de momentos y de instantes entre los que pueda ir igualando cantidades negativas o positivas que adicción matemática, sino como cada momento como apertura a una decisión presa según una respuesta a una pregunta. En cada momento se muestra mi existencia, ya sea determinada a salvarse o a condenarse. 
    La pregunta pertinente es qué es de mi vida, y siempre es una pregunta que no afecta sólo al presente sino que tiene la mirada puesta aunque sea en un futuro inmediato. Y la respuesta es siempre de cariz religioso, aunque no sea respuesta en algún caso por ninguna religión objetiva. Esta es la respuesta que guía el día a día, el universal de sentido que nos dirige. Es religiosa o trascendente porque hace referencia a una sentencia sobre proposiciones futuras, que todavía no están presentes, y por lo tanto forman parte de la esperanza, de la ilusión o del deseo, determinaciones que surgen desde el interior pero que la realidad externa no me puede responder, en cuanto que continuamente en tiempo presente. 
    Es probablemente incomprensible por cualquier latino la angustia imperante en los films de Trier o de Bergman. Nosotros, latinos, en la confianza de la luz y del Sol, con un mar moderado y calmado, con la bonanza de nuestra alimentación mediterránea, completamente adiestrada. 
    Y la pregunta que se se debe hacer es, como la cultura escandinava, o del Norte, fue capaz de abrazar esta religión. Las posibles respuestas son dos: porque era mejor que se salvaran unos cuántos que no paso estar todos condenados, en la tribu y en el más allá, a sacrificar vidas; segundo, porque el ambiente de lucha por la supervivencia y bonanza de la naturaleza es inexistente en un clima dónde la mitad del año, la vida permanece latente. 
    Tampoco entiendo dos aspectos. El primero, este intento de suplir la enseñanza de una cultura religiosa como ingrediente actual de una parte importante de la humanidad porque al fin y al cabo, la religión está superada y acabará siéndolo por todas partes; mas creo que esta educación serviría para poder entender  al otro -interculturalidad-. El segundo, es entender la cultura religiosa como una pregunta que caracteriza al ser humano y que contempla varias posibles respuestas -incluida la atea-, que hace referencia al sentido último y desde el que se toman decisiones presentes y se configura la política.

Bergman

Luter, amb la seva renovació religiosa, deixava a l'ésser humà cara a cara amb Déu, l'individu com a creació seva, sense cap possible mediació -visible-. Aquest era l'únic vincle possible amb la transcendència. Cada persona estava predeterminada a ser salvat o a ser condemnat; cadascú corre amb la seva pròpia existència, un tu a Tu, un tu finit enfront del Tu infinit, i és a partir d'aquesta conversa que hom ha de copsar la seva pertinença o bé al regne de la llum o bé al regne de les tenebres.
Sigui quina sigui la destinació de cadascú, aquest món ja és un preludi de l'infern, condemnat pel pecat original a la llunyania del Redemptor, separats per un llindar inabastable per a l'ésser humà. Pocs signes d'esperança o bé absència d'ella al món.
Amb Bergman, cada persona és una illa que navega en la seva interioritat. Encara que sigui odi, o amor, o patiment, és patentment seu, únicament seu. S'intenta parlar, com un intent per poder arribar a l'altre, però sabent que només s'expressa la pròpia interioritat, aquella insondable proposta pròpia que només queda en el propi reflex d'un mirall, signe d'un mateix. Aquest individu a qui l'únic que li pertany autènticament és el seu pecat, el seu càstig, les seves il·lusions o la seva pèrdua. Per això podem trobar la sinceritat a les paraules o en les seves emocions, perquè estan enfrontades cara a cara a un absolut, la totalitat de la vida que es presenta a cada instant, no pas com una abstracció de moments i d'instants entre els que pugui anar igualant quantitats negatives o positives qual addicció matemàtica, sinó com cada moment com apertura a una decisió presa segons una resposta a una pregunta. A cada moment es mostra la meva existència, ja sigui determinada a salvar-se o a condemnar-se.
La pregunta pertinent és què n'és de la meva vida, i sempre és una preugunta que no afecta només al present sinó amb la mirada encara que sigui a un futur immediat. I la resposta és sempre de caire religiós, encara que no sigui resposta en algun cas per cap religió objectiva. Aquesta és la resposta que guia el dia a dia, l'universal de sentit que ens dirigeix. És religiosa o transcendent perquè fa referència a una sentència sobre proposicions futures, que encara no estan presents, i per tant formen part de l'esperança, de la il·lusió o del desig, determinacions que sorgeixen des de l'interior però que la realitat externa no em pot respondre, en tant que contínuament en temps present.
És probablement incomprensible per qualsevol llatí l'angoixa imperant en els films de Trier o de Bergman. Nosaltres, llatins, en la confiança de la llum i del Sol, amb un mar mesurat i calmat, amb la bonança de la nostra alimentació mediterrània, completament ensinistrada.
I la pregunta que hom s'ha de fer és, com la cultura escandinava, o del Nord, va ser capaç d'abraçar aquesta religió. Les possibles respostes són dos: perquè era millor que se salvessin uns quants que no pas estar tots condemnats, en la tribu i en el més enllà, a sacrificar vides; segon, perquè l'ambient de lluita per la supervivència i bonança de la naturalesa és inexistent a un clima on la meitat de l'any, la vida roman latent.
Tampoc entenc dos aspectes. El primer, aquest intent de suplir l'ensenyança d'una cultura religiosa com a ingredient actual d'una part important de la humanitat perquè a la fi i al cap, la religió està superada i acabarà essent-ho arreu, per tant; més crec que serviria per a poder copsar a l'altre -interculturalitat-. El segon, és entendre la cultura religiosa com una pregunta que caracteritza a l'ésser humà i que contempla diverses possibles respostes -inclosa l'atea-, que fa referència al sentit últim i des del qual es prenen decisions presents i es configura la política.