Bergman

Luter, amb la seva renovació religiosa, deixava a l'ésser humà cara a cara amb Déu, l'individu com a creació seva, sense cap possible mediació -visible-. Aquest era l'únic vincle possible amb la transcendència. Cada persona estava predeterminada a ser salvat o a ser condemnat; cadascú corre amb la seva pròpia existència, un tu a Tu, un tu finit enfront del Tu infinit, i és a partir d'aquesta conversa que hom ha de copsar la seva pertinença o bé al regne de la llum o bé al regne de les tenebres.

Sigui quina sigui la destinació de cadascú, aquest món ja és un preludi de l'infern, condemnat pel pecat original a la llunyania del Redemptor, separats per un llindar inabastable per a l'ésser humà. Pocs signes d'esperança o bé absència d'ella al món.

Amb Bergman, cada persona és una illa que navega en la seva interioritat. Encara que sigui odi, o amor, o patiment, és patentment seu, únicament seu. S'intenta parlar, com un intent per poder arribar a l'altre, però sabent que només s'expressa la pròpia interioritat, aquella insondable proposta pròpia que només queda en el propi reflex d'un mirall, signe d'un mateix. Aquest individu a qui l'únic que li pertany autènticament és el seu pecat, el seu càstig, les seves il·lusions o la seva pèrdua. Per això podem trobar la sinceritat a les paraules o en les seves emocions, perquè estan enfrontades cara a cara a un absolut, la totalitat de la vida que es presenta a cada instant, no pas com una abstracció de moments i d'instants entre els que pugui anar igualant quantitats negatives o positives qual addicció matemàtica, sinó com cada moment com apertura a una decisió presa segons una resposta a una pregunta. A cada moment es mostra la meva existència, ja sigui determinada a salvar-se o a condemnar-se.

La pregunta pertinent és què n'és de la meva vida, i sempre és una preugunta que no afecta només al present sinó amb la mirada encara que sigui a un futur immediat. I la resposta és sempre de caire religiós, encara que no sigui resposta en algun cas per cap religió objectiva. Aquesta és la resposta que guia el dia a dia, l'universal de sentit que ens dirigeix. És religiosa o transcendent perquè fa referència a una sentència sobre proposicions futures, que encara no estan presents, i per tant formen part de l'esperança, de la il·lusió o del desig, determinacions que sorgeixen des de l'interior però que la realitat externa no em pot respondre, en tant que contínuament en temps present.

És probablement incomprensible per qualsevol llatí l'angoixa imperant en els films de Trier o de Bergman. Nosaltres, llatins, en la confiança de la llum i del Sol, amb un mar mesurat i calmat, amb la bonança de la nostra alimentació mediterrània, completament ensinistrada.

I la pregunta que hom s'ha de fer és, com la cultura escandinava, o del Nord, va ser capaç d'abraçar aquesta religió. Les possibles respostes són dos: perquè era millor que se salvessin uns quants que no pas estar tots condemnats, en la tribu i en el més enllà, a sacrificar vides; segon, perquè l'ambient de lluita per la supervivència i bonança de la naturalesa és inexistent a un clima on la meitat de l'any, la vida roman latent.

Tampoc entenc dos aspectes. El primer, aquest intent de suplir l'ensenyança d'una cultura religiosa com a ingredient actual d'una part important de la humanitat perquè a la fi i al cap, la religió està superada i acabarà essent-ho arreu, per tant; més crec que serviria per a poder copsar a l'altre -interculturalitat-. El segon, és entendre la cultura religiosa com una pregunta que caracteritza a l'ésser humà i que contempla diverses possibles respostes -inclosa l'atea-, que fa referència al sentit últim i des del qual es prenen decisions presents i es configura la política.