Creiem, o prenem com a tals, que els conceptes són simple reflex de la realitat que sentim, en una abstracció de diverses característiques comunes dels particulars que ens donin a entendre les coses.
Aquesta definició pot valer per a conèixer objectes del nostre al voltant com "taula", "pedra", i un llarg etcètera. Però comença a veure's la seva problematicitat en els termes tècnics amb els quals podem transformar la realitat, i que són pura creació humana -encara que verificada en la realitat-, però ja és improbable del tot aquesta explicació per a conceptes com llibertat, com dret, pàtria, nació, justícia, etc. doncs molts d'ells no estan en la realitat i no els podem sostreure de la mateixa, tret que el propi pensament humà es consideri realitat -o es vegi com dador de forma al mateix (idealisme).
No entraré en disquisiciones filosòfiques, perquè l'assumpte ens duria no solament diverses ratlles sinó una discussió de tota la història del pensament humà.
Em serveix aquest breu preàmbul per a aterrar sobre una noció que avui dia està de moda: "naturalesa". Intentar pensar que alguna cosa com la naturalesa global, tota ella, en la seva innumerable presència d'ecosistemes, fins i tot com organisme viu, per favor, demano aclariments. Sobretot sobre l'origen d'aquest concepte, que, com totalitat omniabastant no pot haver-se verificat empíricament; amb la qual cosa, queda exposada a ser considerada com Idea, i per tant, buscar la seva pretesa realitat -almenys com mer ens de raó.
Curiosament, ens de raó, per definició, no té cap possibilitat de constatació fàctica, però si té la capacitat d'actuar com a reguladora -com la noció de dret-, com a sistematizadora de possibles experiències que nosaltres classifiquem com ecològiques -i aquesta és la funció que actualment realitza.
Permeteu-me recórrer a la història de la "naturalesa". Des de fa segles, la Naturalesa ha estat la mare nutridora -i ho segueix sent- de la humanitat. A la mateixa calia arrencar-li l'aliment, en la lluita per la supervivència contra altres espècies. Per descomptat, lluita a mort. En aquesta lluita, l'ésser humà es va trobar amb fams, epidèmies, i un llarg etcètera de nombrosos exemples en els quals s'albira el que la Naturalesa podia fer amb l'home. En les pròpies ciutats antigues i en èpoques pre-modernes, l'humà se separava del natural per la diversa llei que es respecta en ambdues -en pocs casos com alguns sofistes i en l'actualitat a ningú se li va ocórrer naturalitzar les lleis humanes, fer-les equivalents entre si, doncs això hagués suposat la desaparició de la civilització, les característiques de la qual són diverses, però en totes elles es defensava una mica divers a la vida en naturalesa-. Aquesta separació venia representada per la muralla, que defensava, no tan sols d'invasions d'altres éssers humans, sinó també de la llei natural.
Curiosament, en francès "défendre" és igual que defensar, prohibir, ja que la prohibició és vista com una defensa. [Avui es veu el prohibit com covardia o eliminació de la possibilitat d'elecció]
Aquesta visió paisatgística del natural comença a aparèixer quan la naturalesa ja no és vista com amenaça, és a dir, en la maduresa de la Revolució Científica, la Revolució Industrial, on s'aplica el coneixement exacte humà per agafar el natural i posar-li ordre. Amb les primeres bones collites, la desaparició d'algunes malalties, l'augment de la població, aviat l'home verifica el seu saber. ["Begriff" en alemany és concepte, i la seva arrel "begreifen" significa agafar, captar, i quan alguna cosa l'agafo, ho tinc a la mà, faig amb ell el que vull, poso a la realitat a la meva altura, i per això, ja no espanta, ni atemoreix, la puc contemplar].
Malgrat tot, tenim constància que el natural, a part de bellesa que podem observar tranquil·lament mentre passegem -i per tant- que ja hem domesticat en forma de camí o de sentir-nos bé defensats per a poder referir-nos a un ordre natural, podem experimentar paüra, el sublim, quan experimentem l'il·limitat, la forma caòtica del món desbocat, de magnituds gegantesques en un tsunami, un terratrèmol, on se'ns escapa tota possibilitat tècnica de contemplació tranquil·la. Aquesta naturalesa segueix sent "pura", incontaminada, mentre que a la primera li ha passat per damunt la Revolució Industrial.
Demano explicacions, doncs, als naturalistes que aclareixin a quina naturalesa ens referim. A més, no entenc com a hores d'ara poden presentar-se certs sabers com a superiors, l'arrel dels quals prové de l'alquimia, bruixeria o qualsevol altre coneixement on van aparellades les forces ocultes de la veritable naturalesa, els elements de la qual no són mers elements constitutius sinó que es veuen afectats per simpaties entre ells, atraccions i que poden arribar a explicar no ja les malalties sinó també els caràcters. Coneixement que no és democràtic sinó que ve donat per certs dons o revelacions particulars en llocs determinats. Ja no diguem el vernís pseudoreligiós que adopta aquesta noció.
Si actualment ens considerem membres d'una societat post-moderna, en la modernitat de la qual es va desvetllar l'engany religiós explicitant-lo com a vaporositat conceptual del cervell sense cap correlat empíric o bé com a pors ocultes de la humanitat al desconegut -falta de valentia per a afrontar la mort-, siguem fidels a la tradició i no ens deixem colar per la porta de darrere nous misticismes -en els quals incloc la pel·lícula "Avatar", com nova revelació-.
Que calgui viure en un equilibri amb la naturalesa, suposa explicitar els continguts naturals, la seva conceptualització, i a més si ve prescrit com deure moral, ens hem de mostrar davant dels ulls com és la seva finalitat.
De tota manera, i també seguint les lleres de la història, actualment estem alimentant, més que menys, a uns set mil milions d'éssers humans. Tinguin en compte la dada perquè tot el món vol millorar el món però que no li sostreguin gens de la seva comoditat.
Altra cosa ja és la calma de la consciència.