Naturalesa i home

La pel·lícula d'Avatar i altres teories ens mostren en algunes ocasions com l'ésser humà pot viure en harmonia amb la naturalesa, mentre en l'actualitat assistim a allò que sembla ser una crisi ecològica.

De la crisi ecològica només comentaré dos aspectes que sí em semblen rellevants, i que curiosament, no és el canvi climàtic. En particular, em preocupen tant els residus humans que són tòxics, i després el malbaratament de recursos. Ambdós aspectes posen el seu accent en la necessitat d'un canvi en el consum humà, sobretot en la seva forma de vida en el qual es pauperitzen tant els terres -agricultura- com també s'esgoten els recursos -mineria, explotacions forestals i pesca- ( i molts altres que no he esmentat). Últimament es posa en televisió el canvi climàtic com el gran problema del nostre segle, però ningú no s'adona que el gran problema és el consum.

Però, a qui se li ocorrerà a esmentar el consum quan és la panacea, solució i centre sobre el qual gira el nostre món capitalista? És a dir, que des del meu punt de vista, el problema no se solucionarà sinó que assistirem a guerres pels recursos: l'aigua -problema dels assentaments a Palestina-, el petroli -guerra de l'Iraq-, i molts d'altres.

Però la pregunta era la relació entre naturalesa i cultura i el seu possible ordre.

L'ésser humà sempre ha lluitat contra la naturalesa. La naturalesa imposa la seva llei, la de la supervivència del més fort, i és l'ésser humà, mitjançant la seva intel·ligència, que permet modificar aquesta crua llei. Però es basa a poder sobreviure. En condicions difícils de supervivència, és sempre la naturalesa qui mana.

Llavors, posar aquestes cultures en les quals l'home sobreviu en harmonia amb la naturalesa, en forma gairebé adánica, em sembla una falta de respecte a la veritat. Aquesta harmonia ha de sorgir d'una dura lluita de l'home per aconseguir els seus propis recursos. Una vegada sadollats -i sempre que no estiguin sadollats, l'ésser humà o algun dels seus membres morirà-, és llavors quan puc fer aparèixer la solidaritat o l'interès pel més feble -interès que és aliè a la naturalesa.

També és curiós que aquestes cultures que viuen en harmonia amb la naturalesa hagin progressat poc, és a dir, tenen pautes de desenvolupament neolítiques i els manqui d'escriptura. Que s'hagin de respectar? Que puguem aprendre d'elles? Potser, però també prendre en consideració que les seves eines són vàlides per a la supervivència en un cert ecosistema, a més de tenir present que permet la vida a un cert nombre concret -i escàs- d'éssers humans.

Aquestes cultures tenen clar que si augmenta massa la població, el feble morirà -o bé se'l deixarà morir-, ja sigui nen o major (es llegeixin la narracions extraordinàries de Jack London sobre la supervivència dels més forts entre els indis d'Amèrica del Nord).

En el cas d'Avatar, es viu en harmonia -si es pot cridar així- per dues raons: la primera, que no existeixen depredadors importants, és a dir, que l'home pot i ha de matar-los; la segona, que en augmentar a pròpia voluntat la natalitat, han d'augmentar els recursos o bé algú morirà. Dubto que una civilització que manqui d'escriptura pugui arribar a realitzar grans avenços en la millora de les seves condicions de vida.

Una altra qüestió és veure si tots aquests intents per despertar en nosaltres el desig d'aquests paradisos adánicos no són més que intents per tornar a societats tribals, amb tot el que això comporti

PD- I no l'he vista pas la pel·lícula... però n'oloro la ferum.

Naturaleza y hombre

La película de Avatar y otras teorías nos muestran en algunas ocasiones cómo el ser humano puede vivir en armonía con la naturaleza, mientras en la actualidad asistimos a lo que parece ser una crisis ecológica.

De la crisis ecológica sólo voy a comentar dos aspectos que sí me parecen relevantes, y que, curiosamente no es el cambio climático. En particular, me preocupan tanto los residuos humanos que son tóxicos, y luego el derroche de recursos. Ambos aspectos ponen su acento en la necesidad de un cambio en el consumo humano, sobretodo en su forma de vida en el que se pauperizan tanto los suelos -agricultura- como también se agotan los recursos -minería, explotaciones forestales y pesca-. Últimamente se pone en televisión el cambio climático, como el gran problema de nuestro siglo, pero nadie se da cuenta de que el gran problema es el consumo.

Pero, ¿a quien se le va a ocurrir a mencionar en consumo cuando es la panacea, solución y centro sobre el que gira nuestro mundo capitalista? O sea, que desde mi punto de vista, el problema no se va a solucionar sino que vamos a asistir a guerras por los recursos: el agua -problema de los asentamientos en Palestina-, el petróleo -guerra de Irak-, y otros muchos.

Pero la pregunta era la relación entre naturaleza y cultura y su posible orden.

El hombre siempre ha luchado contra la naturaleza. La naturaleza impone su ley, la de la supervivencia del más fuerte, y es el ser humano, mediante su inteligencia, quien permite modificar esta cruda ley. Pero se basa en poder sobrevivir. En condiciones difíciles de supervivencia, es siempre la naturaleza quien manda.

Entonces, poner esas culturas en que el hombre sobrevive en armonía con la naturaleza, en forma casi adánica, me parece una falta de respeto a la verdad. Esa armonía debe surgir de una dura lucha del hombre para conseguir sus propios recursos. Una vez saciados -y siempre que no estén saciados, el ser humano o alguno de sus miembros perecerá-, es entonces cuando puedo hacer aparecer la solidaridad o el interés por el más débil -interés que es ajeno a la naturaleza-.

También es curioso que estas culturas que viven en armonía con la naturaleza hayan progresado poco, es decir, tienen pautas de desarrollo neolíticas y carecen de escritura. ¿Que se tengan que respetar? ¿Que podamos aprender de ellas? Quizás, pero también tomar en consideración que sus herramientas son válidas para la supervivencia en un cierto ecosistema además de tener presente que permite la vida a un cierto número concreto -y escaso- de seres humanos.

Estas culturas tienen claro que si aumenta demasiado la población, el débil morirá -o bien se le dejará morir-, ya sea niño o mayor (léanse la narraciones extraordinarias de Jack London acerca de la supervivencia de los más fuertes entre los indios de Norteamérica).

En el caso de Avatar, se vive en armonía -si se puede llamar así- por dos razones: la primera, que no existen depredadores importantes, es decir, que el hombre puede y debe matarlos; la segunda, que al aumentar a propia voluntad la natalidad, deben aumentar los recursos o bien alguen perecerá. Dudo que una civilización que carezca de escritura pueda llegar a realizar grandes avances en la mejora de sus condiciones de vida.

Otra cuestión es ver si todos estos intentos por despertar en nosotros el deseo de esos paraísos adánicos no son más que intentos para volver a sociedades tribales, con todo lo que eso conlleve

PD. Y que se entienda que no he visto la peli... mas la huelo.