La pel·lícula d'Avatar i altres teories ens mostren en algunes ocasions com l'ésser humà pot viure en harmonia amb la naturalesa, mentre en l'actualitat assistim a allò que sembla ser una crisi ecològica.
De la crisi ecològica només comentaré dos aspectes que sí em semblen rellevants, i que curiosament, no és el canvi climàtic. En particular, em preocupen tant els residus humans que són tòxics, i després el malbaratament de recursos. Ambdós aspectes posen el seu accent en la necessitat d'un canvi en el consum humà, sobretot en la seva forma de vida en el qual es pauperitzen tant els terres -agricultura- com també s'esgoten els recursos -mineria, explotacions forestals i pesca- ( i molts altres que no he esmentat). Últimament es posa en televisió el canvi climàtic com el gran problema del nostre segle, però ningú no s'adona que el gran problema és el consum.
Però, a qui se li ocorrerà a esmentar el consum quan és la panacea, solució i centre sobre el qual gira el nostre món capitalista? És a dir, que des del meu punt de vista, el problema no se solucionarà sinó que assistirem a guerres pels recursos: l'aigua -problema dels assentaments a Palestina-, el petroli -guerra de l'Iraq-, i molts d'altres.
Però la pregunta era la relació entre naturalesa i cultura i el seu possible ordre.
L'ésser humà sempre ha lluitat contra la naturalesa. La naturalesa imposa la seva llei, la de la supervivència del més fort, i és l'ésser humà, mitjançant la seva intel·ligència, que permet modificar aquesta crua llei. Però es basa a poder sobreviure. En condicions difícils de supervivència, és sempre la naturalesa qui mana.
Llavors, posar aquestes cultures en les quals l'home sobreviu en harmonia amb la naturalesa, en forma gairebé adánica, em sembla una falta de respecte a la veritat. Aquesta harmonia ha de sorgir d'una dura lluita de l'home per aconseguir els seus propis recursos. Una vegada sadollats -i sempre que no estiguin sadollats, l'ésser humà o algun dels seus membres morirà-, és llavors quan puc fer aparèixer la solidaritat o l'interès pel més feble -interès que és aliè a la naturalesa.
També és curiós que aquestes cultures que viuen en harmonia amb la naturalesa hagin progressat poc, és a dir, tenen pautes de desenvolupament neolítiques i els manqui d'escriptura. Que s'hagin de respectar? Que puguem aprendre d'elles? Potser, però també prendre en consideració que les seves eines són vàlides per a la supervivència en un cert ecosistema, a més de tenir present que permet la vida a un cert nombre concret -i escàs- d'éssers humans.
Aquestes cultures tenen clar que si augmenta massa la població, el feble morirà -o bé se'l deixarà morir-, ja sigui nen o major (es llegeixin la narracions extraordinàries de Jack London sobre la supervivència dels més forts entre els indis d'Amèrica del Nord).
En el cas d'Avatar, es viu en harmonia -si es pot cridar així- per dues raons: la primera, que no existeixen depredadors importants, és a dir, que l'home pot i ha de matar-los; la segona, que en augmentar a pròpia voluntat la natalitat, han d'augmentar els recursos o bé algú morirà. Dubto que una civilització que manqui d'escriptura pugui arribar a realitzar grans avenços en la millora de les seves condicions de vida.
Una altra qüestió és veure si tots aquests intents per despertar en nosaltres el desig d'aquests paradisos adánicos no són més que intents per tornar a societats tribals, amb tot el que això comporti
PD- I no l'he vista pas la pel·lícula... però n'oloro la ferum.
2 comentaris:
Sobre la pel.lícula: Qualsevol aficionat seriós al cinema ha d'ignorar totalment 'Avatar' . No només pel rerafons sinó també pel suposats avenços en la forma .Ja ha passat a la història el temps en que qualsevol novetat tècnica en el cinema es convertia en avanç expressiu perque a Hollywood (que ara per ara són els únics que tenen mitjans per a fer-ho) ja no hi han veritables artistes que facin avançar el llenguatge cinematògrafic. L 'única excepció és Pixar. Fa cinquanta anys Nicholas Ray i Anthony Mann t'agafaven el Cinemascope i no era simplement una novetat tècnica amb propòsits purament comercials sinó que la carregàven de sentit. Però ara per ara és impossible que algú com James Cameron aporti alguna cosa útil. Fins que no es democratitzi el 3D i el pugui utilitzar gent més valuosa no hi ha res a fer. En el contingut de la peli ja ni hi entro .
Sobre el consum : Què fas amb una realitat que és motor de cert progrés i alhora de molts dels malestars ? Es pot acabar amb la cor de la gran màquina o simplement ens hauríem d’acontentar amb trobar-li l’adequat tub d’escapament ? Està clar que per ara aquesta útima opció no ha reixit . Crec que com a màxima s’hauríen d’invertir les consignes interessades que ens arriben . Convertir el ‘consum responsable’ en consum irresponsable o en qualsevol cas lliure ni que sigui només per portar la contrària .I está clar que la nostra conciència col•lectiva i d’espècie ha de dterminar el funcionament d’aquest motor . No sé ben bé si aquesta consciència encara existeix o té la suficent força com per baixar les revolucions, però tampoc de cop i volta es pot baixar al ralentí.
Només dir que ni "Alicia in Wonderland" de Tim Burton em sembla reeixida com a pel·lícula. Sí, certament, la fastuositat i imatgenyeria del director és espectacular però el contingut de la filmació així com el ritme em semblen lents i sense explicar massa cosa més que el món propi del director reflexat en un rodatge.
Només consum...
Recordo que abans es diferenciava entre productes comercials i productes de culte, que portaven més enllà. Al cinema això encara es conserva en certs caps benpensants com Lars Von Trier, Haneke... la resta és només intentar omplir la butxaca mercè a la publicitat -cada cop més sospitosa- que no vol més que enganyar al personal.
El problema és que ni se n'adona.
Publica un comentari a l'entrada