“Nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu”: nada hay en el pensar que no haya estado antes en el sentido, en la experiencia. (…) Pero ella [la filosofía especulativa] viceversa afirmará igualmente: “nihil est in sensu quod non fuerit in intellectus” en el sentido que (…) el sentido jurídico, ético y religioso son un sentimiento y por ende una experiencia con un contenido tal que tiene su raíz y su sede sólo en el pensamiento.
G. W. F. Hegel, “Enciclopedia de las ciencias filosóficas”, Introducción, §8.
Aquesta encertada observació del filòsof alemany per qui, i no pas això ha d'importar massa, no simpatitzo, em duu a subratllar la necessitat d interioritat, és a dir, de descobrir no en la realitat dels fets, sinó en la profunditat del pensament, l'arrel humanitzant de la realitat: el deure, l'ideal, la possibilitat de la idea d'infinit -i totes les seves variants-, és un impuls humà.
El conformar-se amb el donat, amb la "rica" indefinitat i indeterminitat real, d'una cosa al costat d'una altra, normalment proposades com gaudi sensible -uneixo després d'un altre-, ens fa esclaus d'això -en aquest cas s'adquireix monetàriament-, corrent darrere d'elles en aquesta horitzontalitat sense horitzó, sense límit, perquè el límit permetria, des d'ell, mirar més enllà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada