Records universitaris

“En efecto, si lo verdadero sólo existe en aquello o, mejor dicho, como aquello que se llama unas veces intuición y otras veces saber inmediato de lo absoluto (…) se pretende que lo Absoluto sea, no concebido, sino sentido e intuido, que lleven la voz cantante y sean expresados, no su concepto, sino su sentimiento y su intuición”

HEGEL, F. W. G “Las tareas científicas del presente”, prólogo de la “Fenomenología del Espíritu”

Recordo l'aparició al centre universitari on estudiava Filosofia, la presència d'uns bufons, saltimbanquis o titellaires, "artistes" avui dia després del rentat d'imatge que se li ha efectuat al nostre llenguatge, anteriorment directe, brusc, impactant, jerarquitzant... se li ha fet un lifting important, llimant asprors, perquè al cap i a la fi, les diferències són reconegudes o acceptades quan desapareixen com a concepte. "Omnia determinatio negatio est".

 Bé, aquests artistes jugaven amb boles , amb taronges, i un llarg nombre d'accessoris amb els quals demostraven les seves habilitats. Jo sempre em vaig preguntar què feia aquesta gent en aquest centre, considerat en la meva joventut no com a dipositària i transmissora de la cultura -aspecte que a la meva època es garantia en l'escola- sinó com actualizant i elaborant d'aquesta mateixa cultura o saber. És a dir, pensava que la universitat suposava quelcom seriós. 

En algunes ocasions em vaig acostar a parlar amb ells, persones al cap i a la fi com jo. Eren feliços, això em va sorprendre, completament feliços: havien trobat el seu lloc, seguint les peripècies de les seves mans, dels seus cercles. Alguns d'ells estudiaven en la universitat, però el coneixement que rebien no era l'autèntic, no era l'útil per a la vida, doncs no suposava cap alegria, cap palpitació subterrània i real... Ells tenien la raó, i nosaltres per molt estudi, per molta lletra, per molt esforç que invertíssim en la nostra biblioteca, no arribaríem mai a la seva meta. Al cap i a la fi, la nostra finalitat era altra: perpetuar l'estat de coses, la situació econòmica, la desigualtat social, i tota la tirallonga de problemes globals que començaven a albirar-se en l'horitzó de mitjan dels noranta. Érem "petitburgesos". 

Ara, després del temps, puc escriure aquestes línies, entendre que cadascun tria la seva destinació, el meu va consistir en -i segueix sent-lo encara- "el treball del concepte" -en paraules de l'autor de la cita inicial al post-. i que existeixen algunes responsabilitats que no poden carregar-se a l'esquena d'altri. 

No nego la intuïció ni tampoc certes experiències absolutes en moments de la vida. Tan sols crec que les mateixes no aïllen a la resta de la vida, de la rutina -no mediocritat-, sinó que han d'inserir-se i involucrar-se en la mateixa, a poder ser-hi verificades. 

És cert que algunes vegades retrobo als apòstols de la veritat -no sé si nova o si sempre ha estat la mateixa-. Estan cansats, no sé si vençuts, perquè la seva veritat consistia en diverses gradacions sota el llindar de les sensacions, i quan hom ha trepitjat tantes vegades el mateix sòl, ha transcorregut els mateixos camins, sense que res més que impulsi a moure'm, hom resta en la veritat, immòbil, mort, i segurament danyat pel dopatge causant de semblants viatges a enlloc.